Com a novetat i des de l’any 2011 l’Olga Miracle ha treballat per a fer una nova proposta molt interessant del Cant de la Sibil·la. En podeu llegir l’article que ella mateixa n’ha fet en el seu bloc: http://www.olgamiracle.com/blog/El-Cant-de-la-Sibil-la

http://www.btv.cat/alacarta/informatius/11060/

Va ser el concert més llarg que hem fet mai (des de les 18h fins a entrada la matinada que va acabar el recorregut!). Molt interessant, molt divertit… i molt bo!!

Fotos de la caminada eno·gastronòmica que va organitzar Cal Feru el dissabte 16 de juliol de 2011 acompanyades per la música de Semproniana – Ball Folk.

El recorregut va ser comentat per les vinyes de Sant Sadurní on es va poder conèixer les vinyes a l’estiu, gaudir de la natura i degustar caves des de les mateixes vinyes d’on provenen acompanyats d’uns plats creats buscant l’harmonia entre el paisatge i el cava.

Es va visitar les vinyes de Caves Recaredo, Caves Agustí Torelló i Mata i Caves Gramona.

Els plats els va crear el xef Sergi Torres del Restaurant la Cava d’en Sergi i els postres el pastisser Albert Carafí de Carafí Pastissers.

Recorregut: Cal Feru (Carrer Diputació – Sant Sadurní d’Anoia) — Vinyes de Recaredo – Caves Agustí Torelló – Vinyes de Gramona – Celler de Gramona – Cal Feru.

Organitza: www.calferu.com
Col•labora: Caves Recaredo, Caves Agustí Torello i Mata, Caves Gramona, Restaurant La Cava d’en Sergi, Carafí pastissers, Patronat de Turisme de Sant Sadurní i Ajuntament de Sant Sadurní.

A cada un d’aquests llocs hi he trobat una acampada d’indignats: Sabadell, Sant Boi, Barcelona, Tolosa de Llenguadoc, València. Ha estat realment sorprenent que per més kilòmetres que fes, cada vespre podia veure i escoltar una assemblea d’aquest moviment. He constatat que a tot arreu hi ha gent de totes les edats, de procedències molt diverses i amb una voluntat de treball molt forta, davant d’uns problemes que són molt similars a arreu.

Estudiants, jubilats, gent a l’atur, immigrants, i un llarg etc de gent que altre feina tindrien en el seu dia a dia, però que dediquen gran part del seu temps a debatre, construir, proposar i actuar per fer tota aquella feina tant elemental i evident que tots els nostres polítics han descuidat a plena consciència cobrant uns sous desorbitats (i que ni es preocupen a pensar que qui realment ha guanyat per majoria absoluta en aquestes eleccions passades a Catalunya ha estat l’abstencionisme).

I davant la voluntat i exhibició de pacifisme, de feina ben feta, de respecte i de pluralitat, de participació ciutadana, davant d’una implicació i repercussió tant extraordinària d’aquest moviment la única resposta que han donat els nostres governants no ha pogut ser més trista i lamentable, patètica i vergonyosa:

Ja fa uns dies que els Secrets estem anant cap a Verdú per enregistrar les 9 àries alemanyes de Haendel i el Gratias Agimus de Gaetano Donizetti.

Enregistrant a l'església de Verdú

L’exepriència està essent molt gratificant i enriquidora. Ja anireu rebent novetats sobre aquest projecte.

De moment, algunes d’aquestes àries que estem enregistrant les podreu sentir en el concert-audició que farem el dia de Tots Sants al Cementiri de Sabadell amb Música Vivit.

Després de l’estiu passat al Matarranya, enguany hem estat a Sant Llorenç de Morunys i a Verdú. I el meu cotxe ha volgut celebrar el primer aniversari de l’averia de l’estiu passat espatllant-se un cop més (per sort, vam anar a Sant Llorenç amb el cotxe de l’Hèctor!).

Sant Llorenç de Morunys (agost de 2010)

L'orgue de Sant Llorenç de Morunys

Vam anar-hi un cap de setmana abans per poder assajar amb l’orgue. Ens vam trobar el poble ple de cartells anunciant el concert (fins i tot al restaurant, al veure’ns el cap de setmana que no era, ens van preguntar si ens havíem equivocat de dia!). Sant Llorenç té una església molt bonica, amb uns retaules gòtics i un altre de barroc que són realment impressionants. L’orgue també és molt autèntic: fins i tot hi té escolpit una cara d’un àngel amb bigotis i al costat del teclat hi ha un petit sistema de tubs amb un recipient per posar-hi aigua que quan l’actives fa com el so dels ocells.

L'artilugi que fa sonar els ocells

El dia de l’assaig el vam completar amb una parada al Santuari del Miracle, per admirar l’espectacular retaule barroc que té i per assistir al concert que Bernard Winsemius (mestre de l’Hèctor) oferia amb l’orgue renaixentista d’aquest santuari.

El dia del concert va anar molt bé. Ens vam allotjar a Solsona i vam aprofitar per visitar una mica el nucli antic, l’església, els gegants… i quedar-nos ben intrigats amb els Satelsis i les Arrels! En acabar el concert vam ser convidats a La Coma, al costat de les Fonts del Cardaner, per gaudir d’un bon sopar i d’una bona companyia.

Verdú (setembre)

No recordava haver estat mai al poble dels càntirs de ceràmica negra i del museu dels joguets i autòmats. L’església té una acúsitca molt bona que ens va deixar tocar molt còmodament oferint un bon concert. Com que era la vigília de la diada nacional de catalunya, al sortir del concert ens vam trobar que la gent del poble sopava a fora amb taules i cadires. Uns pares del Virolet que ens acabaven de sentir, ens van acollir molt amablament i generosa a la seva taula i vam poder gaudir d’aquell acte de celebració: sopar, ballada de sardanes, penjada de la senyera a dalt de la torre, focs d’artifici…!

La prova de pas de grau
Encara no tenia 18 anys però sí la consciència de que em calia passar per proves i moments que determinarien el meu futur. Com les proves de la selectivitat (PAU). O la prova de “Pas de grau” del conservatori, que havia de jutjar si estava capacitat per començar a cursar el grau superior, encara amb el pla d’estudis del 66.

Fer la prova de pas de grau implicava anar en un altre conservatori (en un que hi fessin superior, cosa que no era el cas a Sabadell). Implicava sortir del confortable cau i fer-se visible enmig de la selva a on, per segons qui, ser deixeble de segons qui, seria mal o ben vist.

La llei del més fort
A la selva, qui més crida o mossega és el més fort i imposa sentència o decideix. Fins que ve calmadament el pausat lleó i posa les coses al seu lloc.

La qüestió és que el programa on s’especificava el contingut de la prova (amb les peces a escollir i a interpretar) era poc clar i deixava lloc a diferents interpretacions. Seguint els consells del nostre professor, vam anar uns quants alumnes a parlar amb una de les professores de flauta d’aquest nou conservatori i que a més a més seria membre del tribunal que ens avaluaria per presentar-li la nostra proposta i assegurar-nos que tot fos com les regles del joc marcaven.Vam tornar a casa amb el vist-i-plau.

El dia de la prova estàvem tots molt nerviosos. Sabíem que si suspeníem s’extingia la nostra esperança de poder cursar el superior a contra-rellotge amb el pla del 66. Dels alumnes del Conservatori de Sabadell jo vaig ser el primer en ser cridat. Dins de l’aula: el tribunal (on hi vaig reconèixer la professora amb qui havíem pactat), el pianista acompanyant i jo. Però del tribunal qui portava la veu cantant era una altra professora de flauta, que de seguida va ensenyar dents i urpes per marcar territori, antiguitat, i per tant, autoritat. Va exigir que li exposés quin programa tenia pensat interpretar per la prova, i quan va veure que no es corresponia amb el seu criteri es va aixecar i va sentenciar:

“- Bach és obligatori!”- tot convidant-me amb el seu gest a sorti de l’aula.

Sang de ferro… però una mica aigualida

Jo recordo haver sortit de l’aula serè i tranquil, conscient que no hi podia fer més, i que la desesperació o la súplica ni es corresponien ni arreglarien el fatal destí que, els qui es creuen ser els Deus, ens havien imposat. Em vaig dirigir als meus companys, convençut de la meva serenitat, per explicar-los-hi la nostra desgràcia. Però no em van deixar ni obrir boca: espantats, em van preguntar si em trobava bé. Jo no ho sabia, però es veu que estava tot pàl·lid i més blanc que un full de paper degut al gerro d’aigua freda que acabava de rebre.
Inmediatament vam anar a buscar el cap d’estudis que ell també estava fent un tribunal. Va parar, va venir i va fer el seu bon paper de lleó dins d’aquell galliner esbalotat.
Finalment, doncs, vam poder fer la nostra prova de pas de grau. No hi va faltar l’entrepà que la dona desacreditada es va posar a menjar mentre tocàvem. Ni tampoc un sorollet que sabia fer molt bé amb la llengua en senyal de total desaprovació cada cop que realitzàvem una respiració o una articulació diferent a les que ella considerava adequades.
No tinc res contra la música de J.S.Bach, ans el contrari. Tampoc és que em senti orgullós d’haver pogut passar de cicle prescindint de la seva música, però espero que entengueu que va ser un gran mèrit superar la prova amb un tribunal com aquell.

Democràcia no és votar
Democràcia no és votar. O almenys jo així ho entenc. Diuen que eren tot d’amics sopant en un bar i surt un que diu “Qui vota que ho pagui tot l’Anna?” i tots van votar a favor de la proposta menys la pobra Anna, evidentment.
Democràcia és dialogar, tenir empatia, conèixer, respectar, cedir, proposar, avançar. Només quan tot això fracassa queda com a darrer recurs (i símbol de derrota) la votació. O quan s’ha arribat a un ventall tal de solucions que no se sap quina és la menys pitjor. I cal votar.
Sinó, continuem en una selva. Democràtica, però en una selva.

Jo tinc un aprovat, vosaltres un suspès
Recordo a COU perseguir a la professora de català per saber quan seria la data del temut exàmen de la seva assignatura. Ens va respondre: “Cada dia és un exàmen”.
El dia passat em vaig presentar a la prova de pas de cicle de l’AMTP, amb el sac de gemecs. Una cosa que faig per gust, amb il·lusió, per ocupar el meu temps lliure. Doncs sí, increïble però cert: es va repetir una situació en mi molt familiar, ja viscuda i que creia superada. Potser no tant patètica (tot i que tampoc es van quedar curts) però sí igual de trista i lamentable. Fins i tot crec que sort en vaig tenir de que rondava un lleó per allí…
Quina falta de respecte, quin menyspreu, quina vergonya! ¿Es pot, de manera institucional, ridiculitzar i menystenir la feina i dedicació d’un professor (davant seu!) i de l’alumne d’ aquestamanera? Doncs sí, es veu que sí.
Jo tinc un aprovat. Vosaltres un suspès. Vosaltres em jutgeu. Jo també. Potser mereixeu els més alts i respectables mèrits com a instrumentistes, com a músics, com a musicòlegs. Però aquella tarda, com a pedagogs i com a persones humanes teniu un suspès ben merescut. Per ser descaradament irrespectuosos amb determinades maneres de fer (i no val agafar per constitució un disseny curricular o una convocatòria d’exàmen feta a mida d’uns quants). Per insensibles a l’esforç i a la bona voluntat (si més no, a la que em pertany!).
Suspesos. Per valorar més l’objecte que el fenòmen. Per desmerèixer, ignorar i marginalitzar el que tots sabíeu de sobres: que els dimecres a la tarda, durant un grapat anys, i dins d’una de les aules de l’AMTP de Barcelona s’estava fent, treballant i apostant per un sac de gemecs amb una prespectiva molt determinada.
Suspesos. No heu entès res ni sobre la democràcia ni sobre el respecte.
Suspesos tots aquells que d’alguna manera o altre, per activa o per passiva, heu permès o provocat que aquest meu pas de cicle anés així d’accidentat.
Carbassa. I ben gran.

El “la” a 415
És per posar un exemple. Suposo que tots acceptem que no deixa de ser un conveni més. Que fer música antiga no deixa de ser un estil més de la música de mitjans i finals del segle XX. Que toquem amb reproduccions, que reproduim sistemes d’afinació, ornaments i estils. Que l’època daurada no va existir, que les coses mai són per sempre i que la realitat és canviant i en constant moviment. Com l’afinació del la: que puja i baixa, que es pacta, que es fixa però que
de seguida es torna a transgredir.
Es treballa amb suposicions i amb imaginacions, fetes, això sí, amb el màxim de rigor. Ningú té la veritat. Només debat i camp lliure per explorar, sempre i quan hi hagi honestedat. A mi mai ningú m’ha dit que estigui tocant el sac tradicional català; les coses sempre han estat clares.
Mireu enrera, però deixeu mirar endavant, també.
Entenc que l’AMTP vulgui apostar per uns models determinats. Entenc que l’AMTP s’otorgui el dret, l’objectiu o la responsabilitat de transmetre un model molt determinat i precís de la música tradicional. Hi estic totalment d’acord i fins i tot ho trobo lloable. D’acord, però no així. Així no es fan les coses. No d’aquesta miserable manera.

Agraïments
Als que m’heu encoratjat. Als que m’heu escoltat sense importar-vos si em penjava pel davant o pel costat. A les clicades d’ullet o somriures que de tant en tant em venien per alguna part del tribunal dient “tu toca, i ja està!”. Als qui han entès que és molt més fàcil tocar amb tres bordons alhora que no pas amb un sol bordó però davant d’un tribunal que va crear la situació que va crear aquella tarda.
Als qui m’han ofert diàleg i arguments sobre sacs, xeremies i cornamuses sense jutjar-me (han estat ben pocs!). Als professors que, tot i jo arribar tardíssim a les seves classes, han sabut posar-se en la meva pell, i no només han entès el perquè i han valorat les ganes i l’entusiasme, sinó que també s’han adaptat, han cedit, han negociat i hem trobat sempre solucions.
Als que vau venir expressament a sentir el meu pas de cicle o a acompanyar-m’hi amb el flabiol tot i tenir un pronòstic reservat tan previsible!
I finalment, disculpes per aquesta parrafada, per explicar-vos les meves batalletes… No ho he sabut fer de manera més breu. Però entendreu que no em podia quedar de braços plegats.

Moltes gràcies.

Joan Codina Vila
juliol de 2010

Vaig conèixer en Joan Baró a Valletins. Allà mateix el vaig conèixer amb la seva desbordant enregia, projectes amunt i avall, el seu amor per la música, per les terres de ponent, i sobretot per la gent. De seguida ens va parlar amb Mirabèl de que estava preparant un disc amb el grup que ell lidera, els Cronistes, i ens va demanar que si hi volíem col·laborar. Cronistes fan un rock-folk amb molta canya, amb algunes cançons occitanes.

I així va ser que finalment em vaig decidir a treure el cap a l’assentament que Cronistes havia fet a la Casamurada per fer-hi alguna coseta amb els pifres, flautes i veus.

I després del llarg procés d’un disc tant pensat, cuidat i masserat, el passat dissabte 8 de maig va haver-hi la presentació del Cd La Llegenda a les Festes de Maig de Lleida.

Vaig tenir la sort de gaudir un cop més de la fantàstica acollida dels Cronistes, i de pujar dalt de l’escenari per compartir amb ells l’estrena. Un tema per assaborir també tot allò que ells havien treballat tant.

Cronistes en plena acció a Lleida

Si us agrada el folk des d’una d’una prespectiva ben rokera, si us agrada la feina ben feta, si sabeu que totes les coses bones no es couen només a Barcelona, i sobretot si busqueu una acollida immillorable, no us perdeu Cronistes!

Han estat uns dies molt intensos i productius. Tot just és el començament de la maqueta. Encara ens queda molta feina per fer però esperem poder presentar aquesta maqueta ben aviat!

És per això que he obert un “lloc web” (una wiki) sobre el pifre. Per poder posar tota aquesta informació on-line i a l’abast de tots els curiosos. Ara per ara hi ha molt poca cosa, però poc a poc i en compta-gotes, hi aniré volcant tota la informació que he trobat i la que aniré aconseguint. Evidentment, si hi voleu col·laborar, la vostra ajuda serà benvinguda!

Aquí teniu el link:

http://sites.google.com/site/pifres/