El sac de gemecs

Aquesta va ser una troballa força casual.

Va ser al FestCat, fent uns tallers de músiques del Centre de França, que vaig conèixer l’Eric Monbel. Ell em va engrescar força amb les cornamuses. Tot plegat va coincidir amb un buit en el meu horari de l’AMTP que em va fer decidir provar el sac de gemecs amb en Xufu.

Després de tres anys d’estudi a l’AMTP he pogut obtenir el diploma d’instrumentista. Però ha estat un repte difícil i fins i tot desagradable. No per la dificultat de l’instrument (amb una mica de treball tot es pot superar) sinó per l’enemistat i fins i tot el poc respecte institucional que es tenen els sacaires entre ells.

Poc hi fa si busques la puresa o el rigor d’una tradició que es va perdre, com si busques solucions i proposes noves fórmules per assegurar un futur a l’instrument. Tampoc val el “fes i deixa fer”, ni optar tranquil·lament per una o altra opció. Facis el que facis et veuràs enmig d’una querelle que poc tindrà a envejar a la dels buffonistes, per exemple. O a les lluites entre Toulou i Bohem amb  la reforma de les flautes travesseres. Sobretot si t’ha tocat estar en el bàndol dels perdedors.

Potser fins i tot es podria pensar que és un privilegi poder viure en la pròpia pell una situació com aquesta que tantes vegades  ha succeït  al llarg de la història de la música i que potser, si mai el sac acava fent-s’hi un lloc, passarà a ser-ne una de més,: documentada i ham d’estudiosos i musicòlegs.

Però en aquests casos passes a ser només carn de canó de les disputes, essent el menys important la teva sensibilitat, la teva música, el teu esforç. Si cal despreciar el temps de dedicació, estudi, d’estimació i d’esforç, no passa res! Tot s’hi val per defensar l’instrument!

Fins aquí hem arribat. No sense agrair totes aquelles persones que, malgrat la polèmica, han sabut escoltar-me, aconsellar-me i encoratjar-me en el món del sac de gemecs; que han sabut prescindir de l’objecte i escoltar la música.