Finalment he decidit posar-m’hi. Era inevitable l’aparició de la curiositat per aquest instrument! A través de la influència de la música tradicional, a través de les mitges cobles i tres quartans amb el sac de gemecs, la meva ja iniciada afició a les flautes de bec, i sobretot a partir de la meva admiració cap a un mestre i coneixedor de músiques i danses en el sentit més coherent i unitari del terme com és en Carles Mas, he decidit llançar-me a la piscina i afrontar la por que sempre m’ha fet aquesta posició del dit xic de la mà esquerra i l’haver de fer un acompanyament rítmic a la mà dreta. Així que m’he decidit pel flabiol tradicional.
Ja us explicaré com va l’aventura (amb la calma, això sí!) que posa a prova la paciència d’en Marc Riera, qui està essent el meu professor.
