Carta a l’AMTP

SENSE BACH TAMBÉ VA SER POSSIBLE

La prova de pas de grau
Encara no tenia 18 anys però sí la consciència de que em calia passar per proves i moments que determinarien el meu futur. Com les proves de la selectivitat (PAU). O la prova de “Pas de grau” del conservatori, que havia de jutjar si estava capacitat per començar a cursar el grau superior, encara amb el pla d’estudis del 66.

Fer la prova de pas de grau implicava anar en un altre conservatori (en un que hi fessin superior, cosa que no era el cas a Sabadell). Implicava sortir del confortable cau i fer-se visible enmig de la selva a on, per segons qui, ser deixeble de segons qui, seria mal o ben vist.

La llei del més fort
A la selva, qui més crida o mossega és el més fort i imposa sentència o decideix. Fins que ve calmadament el pausat lleó i posa les coses al seu lloc.

La qüestió és que el programa on s’especificava el contingut de la prova (amb les peces a escollir i a interpretar) era poc clar i deixava lloc a diferents interpretacions. Seguint els consells del nostre professor, vam anar uns quants alumnes a parlar amb una de les professores de flauta d’aquest nou conservatori i que a més a més seria membre del tribunal que ens avaluaria per presentar-li la nostra proposta i assegurar-nos que tot fos com les regles del joc marcaven.Vam tornar a casa amb el vist-i-plau.

El dia de la prova estàvem tots molt nerviosos. Sabíem que si suspeníem s’extingia la nostra esperança de poder cursar el superior a contra-rellotge amb el pla del 66. Dels alumnes del Conservatori de Sabadell jo vaig ser el primer en ser cridat. Dins de l’aula: el tribunal (on hi vaig reconèixer la professora amb qui havíem pactat), el pianista acompanyant i jo. Però del tribunal qui portava la veu cantant era una altra professora de flauta, que de seguida va ensenyar dents i urpes per marcar territori, antiguitat, i per tant, autoritat. Va exigir que li exposés quin programa tenia pensat interpretar per la prova, i quan va veure que no es corresponia amb el seu criteri es va aixecar i va sentenciar:

“- Bach és obligatori!”- tot convidant-me amb el seu gest a sorti de l’aula.

Sang de ferro… però una mica aigualida

Jo recordo haver sortit de l’aula serè i tranquil, conscient que no hi podia fer més, i que la desesperació o la súplica ni es corresponien ni arreglarien el fatal destí que, els qui es creuen ser els Deus, ens havien imposat. Em vaig dirigir als meus companys, convençut de la meva serenitat, per explicar-los-hi la nostra desgràcia. Però no em van deixar ni obrir boca: espantats, em van preguntar si em trobava bé. Jo no ho sabia, però es veu que estava tot pàl·lid i més blanc que un full de paper degut al gerro d’aigua freda que acabava de rebre.
Inmediatament vam anar a buscar el cap d’estudis que ell també estava fent un tribunal. Va parar, va venir i va fer el seu bon paper de lleó dins d’aquell galliner esbalotat.
Finalment, doncs, vam poder fer la nostra prova de pas de grau. No hi va faltar l’entrepà que la dona desacreditada es va posar a menjar mentre tocàvem. Ni tampoc un sorollet que sabia fer molt bé amb la llengua en senyal de total desaprovació cada cop que realitzàvem una respiració o una articulació diferent a les que ella considerava adequades.
No tinc res contra la música de J.S.Bach, ans el contrari. Tampoc és que em senti orgullós d’haver pogut passar de cicle prescindint de la seva música, però espero que entengueu que va ser un gran mèrit superar la prova amb un tribunal com aquell.

Democràcia no és votar
Democràcia no és votar. O almenys jo així ho entenc. Diuen que eren tot d’amics sopant en un bar i surt un que diu “Qui vota que ho pagui tot l’Anna?” i tots van votar a favor de la proposta menys la pobra Anna, evidentment.
Democràcia és dialogar, tenir empatia, conèixer, respectar, cedir, proposar, avançar. Només quan tot això fracassa queda com a darrer recurs (i símbol de derrota) la votació. O quan s’ha arribat a un ventall tal de solucions que no se sap quina és la menys pitjor. I cal votar.
Sinó, continuem en una selva. Democràtica, però en una selva.

Jo tinc un aprovat, vosaltres un suspès
Recordo a COU perseguir a la professora de català per saber quan seria la data del temut exàmen de la seva assignatura. Ens va respondre: “Cada dia és un exàmen”.
El dia passat em vaig presentar a la prova de pas de cicle de l’AMTP, amb el sac de gemecs. Una cosa que faig per gust, amb il·lusió, per ocupar el meu temps lliure. Doncs sí, increïble però cert: es va repetir una situació en mi molt familiar, ja viscuda i que creia superada. Potser no tant patètica (tot i que tampoc es van quedar curts) però sí igual de trista i lamentable. Fins i tot crec que sort en vaig tenir de que rondava un lleó per allí…
Quina falta de respecte, quin menyspreu, quina vergonya! ¿Es pot, de manera institucional, ridiculitzar i menystenir la feina i dedicació d’un professor (davant seu!) i de l’alumne d’ aquestamanera? Doncs sí, es veu que sí.
Jo tinc un aprovat. Vosaltres un suspès. Vosaltres em jutgeu. Jo també. Potser mereixeu els més alts i respectables mèrits com a instrumentistes, com a músics, com a musicòlegs. Però aquella tarda, com a pedagogs i com a persones humanes teniu un suspès ben merescut. Per ser descaradament irrespectuosos amb determinades maneres de fer (i no val agafar per constitució un disseny curricular o una convocatòria d’exàmen feta a mida d’uns quants). Per insensibles a l’esforç i a la bona voluntat (si més no, a la que em pertany!).
Suspesos. Per valorar més l’objecte que el fenòmen. Per desmerèixer, ignorar i marginalitzar el que tots sabíeu de sobres: que els dimecres a la tarda, durant un grapat anys, i dins d’una de les aules de l’AMTP de Barcelona s’estava fent, treballant i apostant per un sac de gemecs amb una prespectiva molt determinada.
Suspesos. No heu entès res ni sobre la democràcia ni sobre el respecte.
Suspesos tots aquells que d’alguna manera o altre, per activa o per passiva, heu permès o provocat que aquest meu pas de cicle anés així d’accidentat.
Carbassa. I ben gran.

El “la” a 415
És per posar un exemple. Suposo que tots acceptem que no deixa de ser un conveni més. Que fer música antiga no deixa de ser un estil més de la música de mitjans i finals del segle XX. Que toquem amb reproduccions, que reproduim sistemes d’afinació, ornaments i estils. Que l’època daurada no va existir, que les coses mai són per sempre i que la realitat és canviant i en constant moviment. Com l’afinació del la: que puja i baixa, que es pacta, que es fixa però que
de seguida es torna a transgredir.
Es treballa amb suposicions i amb imaginacions, fetes, això sí, amb el màxim de rigor. Ningú té la veritat. Només debat i camp lliure per explorar, sempre i quan hi hagi honestedat. A mi mai ningú m’ha dit que estigui tocant el sac tradicional català; les coses sempre han estat clares.
Mireu enrera, però deixeu mirar endavant, també.
Entenc que l’AMTP vulgui apostar per uns models determinats. Entenc que l’AMTP s’otorgui el dret, l’objectiu o la responsabilitat de transmetre un model molt determinat i precís de la música tradicional. Hi estic totalment d’acord i fins i tot ho trobo lloable. D’acord, però no així. Així no es fan les coses. No d’aquesta miserable manera.

Agraïments
Als que m’heu encoratjat. Als que m’heu escoltat sense importar-vos si em penjava pel davant o pel costat. A les clicades d’ullet o somriures que de tant en tant em venien per alguna part del tribunal dient “tu toca, i ja està!”. Als qui han entès que és molt més fàcil tocar amb tres bordons alhora que no pas amb un sol bordó però davant d’un tribunal que va crear la situació que va crear aquella tarda.
Als qui m’han ofert diàleg i arguments sobre sacs, xeremies i cornamuses sense jutjar-me (han estat ben pocs!). Als professors que, tot i jo arribar tardíssim a les seves classes, han sabut posar-se en la meva pell, i no només han entès el perquè i han valorat les ganes i l’entusiasme, sinó que també s’han adaptat, han cedit, han negociat i hem trobat sempre solucions.
Als que vau venir expressament a sentir el meu pas de cicle o a acompanyar-m’hi amb el flabiol tot i tenir un pronòstic reservat tan previsible!
I finalment, disculpes per aquesta parrafada, per explicar-vos les meves batalletes… No ho he sabut fer de manera més breu. Però entendreu que no em podia quedar de braços plegats.

Moltes gràcies.

Joan Codina Vila
juliol de 2010

Advertisements

2 pensaments sobre “Carta a l’AMTP

  1. Joan, endavant! Només per la maduresa que demostres en el teu escrit, és ben evident que estàs ben per sobre d’aquest model curricular de l’aula, que deu tenir alguna virtut, però que ens dóna maldecaps i insatisfaccions a molts dels que hi hem col·laborat alguna vegada.
    Poc sabia que haguessis hagut de patir aquestes situacions…
    Les qüestions organològiques, és evident que s’han de tractar seriosament…però la principal i fonamental és la coherència amb els models pedagògics, de la part de l’equip de professors i de pensadors curriculars…No entenc com es pot encara fer aquesta mena de tribunals ni treballar a l’ensenyament amb aquesta mena de criteris…
    Quan entraran en aplicació els criteris pedagògics que, tothom té a la boca, i que llevat de pocs ningú no aplica a la realitat?
    Endavant amb el sac…! I amb la resta…!
    Carles

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s